In memoriam de Antonio Díaz Zamora

Antonio Díaz Zamora

24/01/2018

In memoriam

Ha fallecido un maestro de actores, mi primer maestro, ANTONIO DÍAZ ZAMORA. Un extraordinario hombre de teatro que ha sentado las bases de lo que es la escena moderna en Valencia. Su paso por los espacios más importantes del teatro valenciano ha sido decisivo para alcanzar la madurez de la que ahora disfrutamos.

Buen viaje, maestro. Hasta siempre, Antonio.

L’ÒPERA DE TRES RALS de Bertolt Brecht

Programa L'òpera de tres rals CARTELL FINAL L'ÒPERA DE TRES RALS

14/01/2018

Estrenem L’ÒPERA DE TRES RALS!

Després d’un quadrimestre molt dur i amb un treball molt intens, estrenem el Taller Final de Carrera de 4 B de l’ESADV. Es tracta de L’ÒPERA DE TRES RALS de Bertolt Brecht, una comèdia amb cançons, on seguim investigant en el treball coral, en la corporeïtat de l’actor i en el Teatre Físic. Estarem en el Teatre Rialto de la ciutat de València el dijous 18, el divendres 19 i el dissabte 20, a les 20:00h, i el diumenge 21, a les 19:00h.

Us esperem!

GRÀCIES!

24/12/2017

GRÀCIES PELS PREMIS OBTINGUTS!

En l’EMT de Silla estem d’enhorabona, als sis premis dels vuit que s’atorgaven en la 14 MOSTRA DE TEATRE “CULLERA A ESCENA”, entre els que estan el Premi del Públic i el de Millor Obra, s’afegeixen ara altres sis premis sobre nou en el XXXV Concurs de Teatre Vila de Mislata. En aquest cas també han coincidit el Premi del Públic amb el Premi del jurat al Millor Espectacle. La coincidència entre el jurat i el públic en els dos concursos ve a senyalar la qualitat d’esta obra que vàrem estrenar al Teatre de la Plaça de Silla en juny d’aquest any. Un palmarès al que cal afegir els Premis a la Millor Actriu Secundària, al Millor Actor Secundari, al millor Actor i a la Millor Direcció, sent l’obra més premiada de la nostra escola. Aquests premis venen a sumar-se als més de setanta premis que acumula l’EMT de Silla en els seus trenta-tres anys d’existència. Una continuïtat que l’Ajuntament de Silla ha sabut donar suport des que en desembre de 1984 es posara en marxa la que ha sigut la primera de les nombroses Escoles Municipals de Teatre que hi ha en l’actualitat en la Comunitat Valenciana. Tant nosaltres, els directors, com els vint-i-cinc actors que han donat vida a LA COMÈDIA DE LES EQUIVOCACIONS, obra escrita per William Shakespeare i adaptada en clau de conte per aquesta ocasió, estem molt agraïts pels premis obtinguts i els estímuls que aquests premis representen. L’obra ha pogut veure’s també en juny en el Teatre Micalet de la ciutat de València i recentment en el Centre Cultural d’Alcasser on varen omplir la sala amb un gran èxit. Així mateix, aquesta obra, es podrà veure properament, el 27 de gener en Sant Joan d’Alacant, el 10 de febrer en el Teatre de la Plaça de Silla, on farem una representació benèfica per a recaptar fons per a ajudar al treball que fa la Junta Local de Silla de l’Associació Espanyola contra el càncer i el 24 de febrer a Tàrrega. A partir d’aquesta data en l’EMT de Silla començarem els assajos de la nostra propera estrena: LA VISITA DE LA VELLA DAMA de Friedrich Dürrenmatt.

Encontres pedagògics a Silla

2017 Teatre i Escola

Amb Leopoldo G Aranda, Rodolf Sirera, Paco Romeu i Benja Domènech Foto: Toni Pastor

EL TEATRE I LA SEUA INTEGRACIÓ DINS L’EDUCACIÓ DELS XIQUETS I DELS JOVES: ENLLUMENANT UNA NOVA SOCIETAT

No hauria de ser una utopia que el teatre vertebrara la nostra societat. El valor de les Arts Escèniques és d’una riquesa immensa, i en moltes societats, com ara l’anglesa o la francesa, la seua arrel social està en el primer pla de la vida quotidiana dels seus ciutadans. La seua integració és total, des de la infantesa fins l’entramat del teatre popular practicat en pobles, barris i districtes. De la mateixa manera, les disciplines orientals inclouen des de ben prompte a xiquet i joves, donant-los un arrel social,  una higiene corporal i metodològica, i uns sòlids valors culturals que els aporten un clara formació humanística, basada en els coneixements de les seues atàviques tradicions escèniques.

Parlant de la nostra pròpia idiosincràsia i de la nostra realitat social i cultural, i també de la formació dels nostres alumnes, hem de dir que no podem deixar el teatre només en mans de l’assignatura de Llengua i Literatura o de la seua  tardana incorporació curricular a l’últim curs de Secundària o en el Batxillerat d’Artístic, tan buit de continguts reals i tan poc connectats amb el món “real” del teatre. El teatre a l’escola ha estat una reivindicació històrica de pares, mestres i professionals del teatre. I eixa reivindicació quasi sempre s’ha traduït en experiències vocacionals o activitats extraescolars, o més recentment, i donant un pas endavant, en una optativa en un cicle superior. És innegable el valor dels mestres i el dels professionals que dia a dia inclouen el teatre com un valor dins de l’escola a través de les múltiples activitats que realitzen. Però…

El teatre ens ofereix tantes vivències, tanta saviesa i tanta cultura, que els que som professionals del teatre necessitem “desfer” un poc el nostre camí per a dur de la mà, o bé caminar junts, amb nosaltres, a la resta de la societat. Una societat que no pot renunciar a conviure amb la tragèdia i la comèdia grega, amb la comèdia atel·lana, amb la Commedia Dell’Arte, amb el Segle d’Or espanyol, el teatre Isabelí, el teatre Neoclàsic francès… Amb Autors com Goldoni, Jarry, Txèkhov, Ibsen, Strindberg, Ionesco, Beckett… O els nostres Valle-Inclán, García Lorca, Max Aub, Jardiel, Buero Vallejo… O contemporanis valencians com Molins, Sirera, Cardeña, Alberola, Víctor Sánchez…

Tot aquest teatre ha de ser tractat des del pla del coneixement, però també ho ha de ser des de la seua pràctica, ho han d’ensenyar a classe, però també ho han de dir en veu alta i clara des d’un escenari. Com poden els nostres joves, la nostra societat, no conèixer Stanislavski i el seu “sí màgic”? Associat a Meyerhold va la “biomecànica”, a Txèkhov el “gest psicològic”, a Artaud una nova “visió del teatre”, a Brecht la “Verfremdung”, a Grotowski el “ritual” i “l’entrenament actoral”, a Barba el seu “laboratori” i “l’antropologia del teatre”, a Laban els “esforços bàsics del moviment”, a Bogart els “punts de vista escènics”, etc, etc. I Decroux i Marceau i Lecoq…

Encara no hem integrat en el nostre hàbit escènic, i encara estem estudiant i investigant, tot el que ens pot aportar el teatre-dansa Butoh, la dansa balinesa, el kathakali, el kabuki, el kalaripayatu… I ja tenim ganes de contar el que estem descobrint, el que estem fent i com ho estem aplicant al treball que realitzem.

Necessitem que la societat que ens envolta estiga amb nosaltres per a seguir creixent, necessitem un millor i major número d’espectadors, un públic més format, necessitem una ciutadania més connectada amb el teatre, espectadors que sàpiguen llegir allò que estem fent, amb els que puguem parlar de “codis”, gèneres escènics, disciplines i mestissatges, que tinguen interès en diferenciar el Teatre Postdramàtic de l’Escena Moderna. Que puguen gaudir de projectes on la investigació teatral siga real, que reconeguen l’estela dels gran creadors i que reclamen la seua presència en els nostres teatres, gent com Bob Willson, Robert Lepage, Simon McBurney, Sasha Waltz, Jan Fabre, Romeo Castelluci, James Thierrée…

No pot ser que el percentatge d’espectadors que acudeix al teatre siga tan baix. Tant els xiquets, com els joves han de beure ben prompte aquest “verí del teatre” que tan interioritzat tenim els que ens dediquem a aquest ofici. Han d’integrar el teatre i la dansa en les seues vides, tant com en la nostra societat valenciana ho fan amb la música. Insistim, el percentatge d’espectadors de teatre de la nostra societat és molt baix. Si un trist ministre deia que hi havia que espanyolitzar als xiquets catalans, contestem-li que pot ser el que s’hauria de fer es teatralitzar als xiquets espanyols, fer-los pujar a un escenari perquè puguen adquirir altres valors.

Al món del teatre parlem sovint que som nosaltres el espectadors naturals de les nostres funcions, que la gent del teatre és la que ompli els patis de butaques, doncs bé, conformem una gran professió teatral alimentada des de l’escola, que se senten part d’aquest entramat i que senten que ells també formen part de eixa “professió teatral”, i que s’inicien el més prompte possible. Xiquets i xiquetes que no sols visquen una única experiència de joc dramàtic, sinó que formen part d’una filosofia vital, neuràlgica, troncal, que els habilite per a fer teatre, de xiquets, de joves i, més tard, involucrar-se en una gran xarxa social arrelada en tots els teatres dels que disposem, per tal que el teatre en algun moment es convertisca en una realitat social.

La interrelació multisciplinària és cada vegada mes quotidiana, les institucions formatives han d’estar també més connectades. La Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, no pot quedar lluny del treball corporal que fem en l’Escola d’Art Dramàtic o en el Conservatori professional o Superior de Dansa. Com tampoc la Facultat de Comunicació Audiovisual ha d’estar lluny d’on es formen els actors i actrius amb els que van a treballar en el futur. Està clar que hem d’estar tots en un camí comú.

Reivindiquem el nostre patrimoni escènic en les escoles, als instituts. Fem teatre de xiquets, també teatre per a xiquets, fem teatre de joves i també teatre per a joves. Acostem-los al teatre musical que tant els atrau, fem playbacks amb ells, però ensenyem-los també com s’arriba a fer un disseny de vestuari, un disseny de llums, una bona caracterització… Continuem treballant en l’escriptura d’un teatre per a ells, però fem-los també admirar el teatre d’adults com un espai al que algun dia han d’arribar.

Sabem que, com sempre, estem predicant en el desert, o parlant per a gent que ja està prou conscienciada, sabem que les nostres paraules “es perdran com llàgrimes baix la pluja”, però hem de continuar reivindicant allò evident. Llàstima que aquesta societat del benestar, tan poc real, continue ancorada en un ranci passat, governada per persones insensibles als que tant els costa entendre que viure és una cosa distinta a guanyar diners, i que si la tan cacarejada crisi del teatre que ens acompanya des de temps immemorials, no ha destruït el teatre, no ha acabat amb ell, és perquè el teatre és absolutament imprescindible per a viure.

I com podem negar als nostres fills créixer amb allò tan necessari? Hem de introduir-los al teatre, sense paternalismes i d’una manera tan quotidiana que arriben a interioritzar-lo, amb maduresa i profunditat. El teatre a Espanya creixerà quan siga entès des de les bases, des de l’arrel social i des de la infantesa.

A mi em toca reivindicar des d’aquesta taula allò que necessitem els professionals del teatre: actors, directors, escenògrafs, figurinistes, il·luminadors… Creadors que creiem que el nostre ofici es mereix major implantació en l’àmbit educatiu, amb una càrrega curricular progressiva que vaja des del joc, l’empatia, l’escolta de l’altre, els valors expressius -tant els orals, com els corporals o els emocionals-, fins arribar a aprofundir en conceptes més elaborats, en propostes de més difícil comprensió. Sóc conscient del nivell d’exigència que demane, del temes que ací he tractat i del lluny que estan del que ara es fa o de les necessitats que es tenen en el dia a dia de l’escola, però us propose fer utopia, avançar-nos cap a una societat conduïda per ciutadans ben formats que poden trobar en el teatre uns valors ètics, d’honestedat, de consciència social i de creativitat innovadora, que tant pot ajudar a reconstruir aquesta societat que tan enrere ha caminat en aquests últims anys.

Ponència llegida en la Taula TEATRE I ESCOLA dins de la IX JORNADA SOBRE EL VALENCIÀ organizada per la Taula de Filologia Valenciana celebrada en Silla.

Lo llaman democracia y no lo es

Qué tiempos estos en los que unos y otros dicen defender lo mismo, y donde unos son infinitamente más poderosos que los otros, con todo el “sistema” tras ellos, y con casi todos los medios de comunicación y propaganda poniendo la lupa exclusivamente a favor del poderoso, sin tener en cuenta a aquel que “quiere hacer”, apoyando sólo al que lo niega.

Su único y machacón argumento es la ley, la “defensa de la legalidad”, sin darse cuenta que bajo ese argumento seguiríamos rigiéndonos por la primera ley que se dió el hombre en su primer núcleo de convivencia, hace miles de años.

Quien defiende la legalidad no conoce la desobediencia pacífica de Mahatma Gandhi, ni la de Martin Luther King, ni la de Henry David Thoreau, ni las luchas de los trabajadores estadounidenses, ni el impago del impuesto de capitación, ni…

No ha vivido la objeción de conciencia, la insumisión ante un obsoleto “servicio militar obligatorio”, no ha conocido a todos esos jóvenes que durante la transición pagaron con la cárcel el haber desobedecido una ley imposible de sostener en una actual y nueva realidad.

Bajo el exclusivo mando de la ley no tendrían las mujeres derecho al voto, no habría derechos sindicales, no existiría el divorcio, el aborto se resolvería con la cárcel, etc, etc, etc… Porque bajo el cumplimiento de aquellas represivas leyes no hubiéramos acudido a manifestarnos por el derecho a disponer de una “constitución” que señalara un nuevo marco de convivencia. Una constitución que destacados dirigentes del partido que gobierna, no sólo no la votaron, si no que hicieron una encendida campaña en contra.

Una constitución que desprecian, pues de ella no respetan los derechos más fundamentales, y a la que ahora se aferran, como garrapatas, para insistir en el cínico y único argumento que tienen: la ilegalidad del derecho a decidir. Pero, ¿no deberían estar los derechos de los ciudadanos por encima de las leyes?

“Está en juego la democracia”, dicen. Se les llena la boca de palabras que no comprenden, ¿acaso no es este el significado de la palabra “democracia”?: Sistema político que defiende la soberanía del pueblo y el derecho del pueblo a elegir y controlar a sus gobernantes mediante mecanismos de participación directa.

Han gobernado a golpe de decreto imponiendo su rodillo de mayoría absoluta, y ahora que no la tienen, manipulan cuanto tocan, siendo el juego sucio, el único que conocen. Son los que hablan de diálogo cuando su única respuesta es “no”. No comprenden el significado de escuchar y entender al otro. E insisten en decir que están abiertos al diálogo…, un diálogo del que rechazan, a priori, que pudiera haber una “solución pactada”, un diálogo que se basa exclusivamente en que las cosas “se queden como están”. Y se están mostrando tal y como son, pues, el resultado del diálogo, ¿no es llegar a un pacto? Y mucho más si el problema es de convivencia.

Se está hablando de votar, de opinar, de decidir… Una parte de la población quiere expresarse en las urnas y el gobierno apela a los otros, a los que llama la mayoría silenciosa, a los que, con todo su derecho, no tienen ningún interés en cambiar las cosas. Vale, no hacer nada es una opción de vida respetable, pero querer hacer cosas, querer cambiar las cosas, es también un derecho y una opción vital. Se puede respetar la quietud, pero no se le puede exigir al otro que se esté quieto.

Quien no permite que se vote, sólo tiene un motivo para ello, el miedo a que el resultado sea contrario a lo que él quiere, y eso no es aceptar la democracia ni sus leyes.

Tornem a la faena…

11/09/2017

Tornem a la faena…

Hem iniciat esta nova temporada assistint a un curs d’”Entrenament Actoral” impartit per Sol Garre, una extraordinària setmana de treball que ens ha permès conèixer a una de les més destacada personalitats en l’àmbit de la preparació de l’actor. Aquests propers dies, vint-i-tres alumnes de l’EMT de Silla participaran en el MIM de Sueca, en l’espectacle Doctor Dapertutto de la companyia Teatro del Silencio dirigits per Mauricio Celedón; durant octubre i novembre tornarem a representar LA COMÈDIA DE LES EQUIVOCACIONS de William Shakespeare; per a endinsar-nos després en l’ESADV en una aproximació de l’obra DIVINES PARAULES de Valle-Inclán; muntar, també en l’ESADV, L’ÒPERA DE TRES RALS de Bertolt Brecht; i acabar la temporada amb l’estrena en l’EMT de Silla de LA VISITA DE LA VELLA DAMA  de Friedrich Dürrenmatt…

In memoriam de Carlos Marco

Carlos Marco y Ramón Moreno

09/08/2017

In memoriam de carlos marco

Carlos Marco era profesor de Indumentaria y Caracterización en la ESAD de Valencia, lo era desde hacía muchísimo tiempo, y siempre fue considerado como un buen profesor, muy apreciado por sus alumnos y también por sus compañeros de claustro, entre los que me encuentro. Se había prejubilado no hace mucho y no sabíamos nada de él hasta esta triste noticia. Era un gran conocedor de la estética y tenía un buen gusto extraordinario, había sido un creador absoluto, ejerciendo como actor, director, diseñador… Su cultura era muy amplia y siempre aportaba una información ilustradora de aquello que buscábamos. Su aportación al trabajo diario de la ESADV no sólo se dejaba ver en sus clases y colaboraciones en los talleres en los que participaba, también se manifestaba en cualquier conversación o consejo que pudieras pedirle. Permanecerá siempre vivo en nuestro recuerdo. Hasta siempre, Carlos.

 

Resum de temporada (i 5) ESTRENA DE LA COMÈDIA DE LES EQUIVOCACIONS

Fotografies de Vicente A. Jiménez

28/07/2017

RESUM DE TEMPORADA (i 5)

Estrena de LA COMÈDIA DE LES EQUIVOCACIONS

I per últim, hem estrenat a l’EMT de Silla, primer en el Teatre de la Plaça i una setmana després en el Teatre Micalet de València, LA COMÈDIA DE LES EQUIVOCACIONS de William Shakespeare. Hem fet 7 representacions i ens han vist més de 800 espectadors, un bon inici per a un espectacle que tindrem de gira la temporada 2017/2018.

Us transcrivim a continuació unes reflexions que hem fet al voltant de l’espectacle, on deixem constància d’aquest mestissatge que ens mou a l’hora de concebre un procés de creació:

LA COMÈDIA DE LES EQUIVOCACIONS és un text retòric, al·legòric, poètic i còmic, tot ell ple d’enginyosos jocs de paraules. Es tracta d’un embolic basat en múltiples equívocs, amb persecucions, baralles, enganys, desenganys i una xicoteta història d’amor. És una obra fresca, plena de colorit, amb balls, cançons i un bonic final feliç. Una obra atemporal amb llicències d’actualitat, on es barreja la mediterrània amb el món oriental. Un espectacle que té un poquet de sainet, molt de vodevil, un poquet de tragèdia grega, un altre poc de comèdia aristofànica, una mica de comèdia atel·lana, esquitxades de Commedia Dell’Arte, un aire de bollywood i un aroma de conte, ple d’il·lustracions, en clau de clowns. Incorpora també algunes màscares i unes poques ombres, tot això ben barrejat per donar-li a tot el conjunt un aspecte de mestissatge que, sorprenentment, encaixa, dins d’una alquímia on tot és possible.”

I amb açò finalitza la temporada… Bon estiu i fins la pròxima!

Resumen de temporada (4) INTERPRETACIÓN ANTE LA CÁMARA

26/07/2017

RESUMEN DE TEMPORADA (4)

Interpretación ante la cámara

Durante este segundo cuatrimestre, al igual que en el curso pasado, he impartido en la ESADV las asignaturas de INTERPRETACIÓN ANTE LA CÁMARA. Culminamos el curso con una muestra/visionado del trabajo realizado, fueron casi dos horas de proyección de una selección de secuencias de 2º y 3º de Interpretación Textual y de 2º de Dirección Escénica. Durante este tiempo hemos rodado más de setenta secuencias, de entre tres y cinco minutos, de guiones inéditos y secuencias de películas y de series de TV. La entrega de los actores, y también la de los alumnos de Comunicación Audiovisual que colaboran con nosotros, nos han permitido alcanzar un gran nivel en el resultado final del trabajo. La cámara tiene un  valor contrario al del teatro, donde lo “efímero” se impone en el resultado de cualquier proceso, dejando así grabadas para el futuro unas escenas que pueden ser visionadas en cualquier momento, y que pueden servir para analizar o reflexionar sobre el trabajo realizado.

Más información en:

http://www.ramonmoreno.es/actualitat/interpretacion-ante-la-camara/

Resum de temporada (3) ESTRENA D’EL SUÏCIDA

20/07/2017

RESUM DE TEMPORADA (3)

Estrena d’EL SUÏCIDA

A finals de gener estrenarem en el Teatre Rialto EL SUÏCIDA, una obra de Nikolai Erdman escrita en 1928. Amb ella seguirem la senda de la fisicitat associada als grans textos del teatre universal. Partint d’un microcosmos associat als simis, i d’un treball de contrucció que graduava la seua animalitat en funció del caràcter del personatge en cada moment de l’obra, construirem una comèdia en clau grotesca on set actors i quatre musics donaven vida als vint-i set personatges de l’obra, mesclant personatges humanitzats amb altres que estaven representats per diferents màscares, totes elles dissenyades per Enric Juezas. D’aquest procés destaque el treball dels actors (Susana Alós, Nacho Capilla, José Gasent, Carlos Dovar, Ían Grau, Claudia Monleón i Ilion Trebicka) i dels músics (Àngels Albors, Inés Velert, Manuel Velert i Víctor Toledo) i de l’equip de professors col·laboradors (Pepa Zanón, Luis Meliá, Víctor Antón, Rocío Cabedo i Toni Pastor) que arroparen amb la seua saviesa aquesta producció. És un pas més en la recerca d’una estètica pròpia amb una forma d’abordar l’escena basada en la figura del actor com un element dibuixat en l’espai escènic, insistint en la organizitat del personatge, encara que aquest estiga construït amb un cert distanciament brechtià, i on la mescla entre lo grotesc amb la recerca biogràfica dels personatges, basada en les seues circumstancies donades, fan que els actors sàpiguen sempre què estan fent i puguen tornar en cada funció a enfundar-se en la pell dels personatges que han creat. El Teatre Rialto va estar ple els cinc dies de representacions, tornant-nos amb les seues rialles, els seus aplaudiments i el seu reconeixement, la validesa del esforç que hem fet en els quatre mesos que va durar el procés.